El Joc de la Cultura/ La Cultura del Joc
El joc és més vell que la cultura, afirmava Johan Huizinga en el seu Conegut Homo Ludens* (1937). Els cadells de gos en els seus prematurs jocs de combat o d'instrucció a la caça, on es regalen falces mossegades, grunyeixen com salvatges, o persegueixen tota mena d'insectes, poden provar que el joc no necessita de la cultura i, que en tot cas precedeix aquesta. Huizinga escrivia que "la cultura en les seves fases primordials 'es juga'. No sorgeix del joc, […] sinó que es desenvolupa en el joc i com a joc." (ib, pàg 295)
En el que l'oci i la seva seva negació -el negoci- distancien d'entrada, és en la seva utilitat i les seves fites. Mentre el negoci ha de proporcionar uns resultats i és quelcom necessari, obligatori, l'oci gaudeix del seu propi cosmos en el qual tot guany o derrota s'enclausa, declarant-se tot irrellevant més enllà dels seus límits. Gràcies a les qualitats del joc, tenen en ell cabuda absolutament totes les formes d'entrenament, de pràctica, d'aprenentatge, d'empoderament, d'entreteniment i en fí, de llibertat. Diria que a tots ens sobren els exemples: jocs de taula, de màgia, de punteria, esports, performances,…
Les regles arbitràries del joc són absolutes i imperioses, saltar-se-les (fer trampes) significa fallar, però negar-les és destruir l'imaginari creat, és deixar de jugar.
Cal apuntar que quan el joc perd la seva escència d'autonomia única i singular, de cosmos, es nega a sí mateix, es torna en negoci, esdevenint una necessitat en detriment de la llibertat.
Un món desencantat de futur, incrédul d'utopies, necessita del joc ja no per evadir-se del pes de les responsabilitats i obligacions, sinó per començar a construir sentit més enllà d'aquestes; el necessita, per provar, arriscar, confiar, fallar, organitzar, lluitar, perdre, guanyar,… En fí, jugar.
*Johan Huizinga, Homo Ludens, Alianza Ed. 1998
guim camps parera
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada